  
|
||
 |
||
 |
||
| TRASTORNS DE LA SON>TRASTORNS PRIMARIS |
|
Trastorns primaris del son Són aquells en l'etiologia dels quals no es troba implicada cap altra malaltia mental, una malaltia mèdica o el consum d'algun tipus de substància. Apareixen com a conseqüència d'alteracions endògenes als mecanismes del cicle son-vigília. D'altra banda aquests trastorns es subdivideixen en disòmnies i en parasòmnies. Trastorns del son - Disòmnies Són trastorns de l'inici o manteniment del son, o de somnolència excessiva. Es caracteritzen per un trastorn de la quantitat, qualitat i l'horari del son.
Trastorns del son - Parasòmnies Constitueixen un conjunt de trastorns que es caracteritzen per l'existència de comportaments o fenòmens fisiològics anormals que ocorren durant el son, durant alguna de les seves fases específiques o en les transicions son-vigília, i impliquen diferent grau d'activació pseudofisiològica: sistema nerviós vegetatiu, sistema motor i processos cognitius. Cada parasòmnia afecta alguna de les fases típiques del son. Les persones afectades en general consulten a causa dels comportaments estranys experimentats durant el son, i no tant per patir insomni o somnolència diürna excessiva. Les parasòmnies són les següents:
Trastorns del son - Disòmnies - Insomni primari Es parla d'insomni primari quan una persona manifesta durant almenys un mes dificultat per adormir-se (insomni inicial o de latència) o per mantenir-se adormit (insomni intercalat) o dificultat per tornar a adormir-se després d'haver despertat prematurament (insomni terminal o d'última hora). No obstant això, s'ha de tenir en compte que dormir poc no implica necessàriament patir insomni, ja que si el rendiment de la persona és normal durant el dia, això significa que la persona necessita menys hores de son. L'insomni és el trastorn del son més freqüent en la població, ja que el pateix entre un 30 i un 40% de la població adulta d'Europa i els Estats Units, sent més freqüent en dones que en homes i produint-se un increment significatiu relacionat amb l'augment de l'edat. Els adults joves es queixen sovint de dificultats per agafar el son, mentre que els qui es troben en l'etapa mitjana de la vida i les persones grans tenen més probabilitats de presentar dificultats a l'hora de mantenir el son i una major tendència a despertar-se més d'hora al matí. El trastorn sol iniciar-se en les primeres etapes de la vida adulta o en l'edat mitjana de la vida, i és infreqüent la seva aparició en l'adolescència o en la infantesa. En la majoria dels casos el trastorn s'inicia sobtadament, sobretot quan la seva aparició està estretament relacionada amb l'estrès psicològic, mèdic o social, o també amb un trastorn depressiu o d'ansietat. En general l'insomni persisteix fins i tot molt temps després (de vegades anys) de superada la causa que li donà origen. Els individus que el pateixen poden presentar fatiga i cansament i altres problemes com cefalàlgies, tensió muscular i molèsties gàstriques. Trastorns del son - Disòmnies - Hipersòmnia primària Aquest trastorn sovint s'inicia entre els 15 i els 30 anys i progressa gradualment, encara que en general es resol en l'edat adulta. Es diagnostica quan, durant almenys un mes, la persona pateix una somnolència excessiva durant el dia o dorm massa. En aquest trastorn, la durada de l'episodi del son més llarg del dia (per a la majoria de les persones el son nocturn) oscil·la entre les 8 i 12 hores, i sovint s'acompanya de problemes a l'hora d'aixecar-se. La qualitat del son nocturn és normal, però durant les hores de vigília la persona experimenta una somnolència excessiva i sembla que no aconsegueix despertar del tot, la qual cosa l'obliga a realitzar migdiades intencionades que en general duren més d'una hora, o bé es manifesta en episodis en els quals es produeix un adormir-se gradual. No obstant això, en cap cas el son no és reparador. Les persones amb hipersòmnia primària presenten un reduït nivell d'alerta i de rendiment, així com també una pobra concentració. La somnolència, amb freqüència atribuïda per desconeixement a l'avorriment o a la mandra, pot afectar les relacions socials i familiars. És important diferenciar qui pateixen hipersòmnia dels "grans dormidors", és a dir, persones que necessiten un temps de son superior a la mitjana i no presenten somnolència diürna excessiva. Una altra diferència és que la somnolència diürna excessiva dels qui pateixen hipersòmnia és independent del temps de son nocturn. També cal distingir-la del dormir a la nit de manera insuficient, és a dir, menys de 7 hores diàries. Trastorns del son - Disòmnies - Narcolèpsia Es tracta de l'aparició sobtada i irresistible de son en episodis d'uns 10 a 20 minuts de durada (que es poden prolongar si el subjecte no és despertat) caracteritzat per quatre símptomes típics que no sempre apareixen de manera completa: somnolència diürna excessiva, pèrdua del to muscular, paràlisi de son (sensació de no poder moure cap múscul) i al·lucinacions auditives o visuals molt vívides i en general terrorífiques. Es diagnostica quan els episodis apareixen diàriament durant almenys 3 mesos, i es tracta d'un trastorn que apareix en un 0,02% de la població adulta, no existint diferències relacionades amb el gènere. La narcolèpsia pot ser perjudicial en funció del tipus d'activitats que realitzi la persona que la pateix, ja que en ocasions apareix mentre es condueix un vehicle o en altres situacions de risc. També pot afectar l'activitat social del subjecte, ja que l'episodi pot produir-se en qualsevol situació (menjars, reunions, etc.). Trastorns del son - Disòmnies - Trastorn del son relacionat amb la respiració Aquets trstorn es defineix com una desestructuració
del son que dóna lloc a una somnolència excessiva
o insomni, i que es considera secundària a les alteracions
de la ventilació durant el son. Té un inici insidiós
i progressa gradualment i fins i tot pot fer-se crònic. Les alteracions respiratòries típiques que tenen lloc durant el son en aquest trastorn són:
Existeixen tres tipus de trastorn del son relacionat amb la respiració:
Síndrome d'apnea obstructiva del son. Es caracteritza per episodis repetits d'obstrucció de les vies respiratòries superiors (apnees o hipoapnees) durant el son. En general sol produir-se en persones amb sobrepès i condueix fins un estat de somnolència excessiva. Els roncs impliquen el pas de l'aire per vies parcialment obstruïdes i en els períodes de silenci respiratori es produeixen les apnees o hipoapnees, és a dir, la cessació de la respiració a causa d'una obstrucció total de les vies superiors. Aquestes persones solen ser roncadores fins i tot des de la infantesa i els seus roncs acostumen ser prou intensos com per pertorbar les persones properes. En ocasions el final d'una apnea s'associa amb forts roncs, inspiracions brusques, gemecs o murmuris o moviments de tot el cos estrepitosos que donen l'aparença d'una resurrecció. La majoria de les persones que el pateixen no són conscients d'aquests símptomes, encara que les seves parelles es veuen obligades a canviar de llit o fins i tot d'habitació. La síndrome d'apnea obstructiva del son és la forma més freqüent dels trastorns relacionats amb la respiració. Es produeix entre l'1 i el 10% de la població adulta, encara que sol ser més elevada a la tercera edat. En general apareix entre els 40 i 60 anys i les dones tenen més probabilitat de presentar-lo després de la menopausa. Síndrome d'apnea central del son. Es caracteritza per interrupcions episòdiques de la ventilació durant el son (apnees o hipoapnees) sense que existeixi obstrucció de les vies respiratòries. És més freqüent en persones de major edat i sobretot com a conseqüència d'afeccions cardíaques o neurològiques que incideixen sobre la regulació de la ventilació. En general es tracta de roncadors lleus, que solen consultar més aviat pels habituals despertars sobtats en el son nocturn. Síndrome d'hipoventilació alveolar. Es caracteritza per un deteriorament en el control de la ventilació que determina nivells arterials d'oxigen anormalment baixos, agreujats sobretot durant el son (hipoventilació sense apnees o hipoapnees). Es tracta d'un trastorn que sovint es presenta en persones amb sobrepès i es pot associar a la somnolència excessiva, i així mateix a l'insomni. Trastorns del son - Disòmnies - Trastorn del ritme circadià És un tipus de trastorn del son que es caracteritza per la presència persistent o recurrent d'un patró de son desestructurat produït per una sincronització deficient entre el sistema circadià endogen regulador dels cicles de son-vigília de la persona, de una banda, i les exigències externes d'espaiament i durada del son, d'altra. A causa d'aquesta desincronitzaciò, les persones afectades poden patir insomni en determinats moments del dia i somnolència excessiva en d'altres. Aquest trastorn presenta diferents subtipus:
Tipus son retardat. Es produeix quan el ritme circadià propi de la persona no coincideix amb les demandes de la societat, pel que en realitat no s'ha de considerar un trastorn, ja que si la societat no imposés uns ritmes i horaris inflexibles, la persona afectada no es veuria pressionada per aquests i no constituiria un problema. Aproximadament un 7% dels adolescents experimenten aquest tipus de son, i si bé es pot prolongar durant molts anys, fins i tot dècades, es pot regular per si mateix a causa de la tendència natural del ritme circadià endogen d'avançar-se amb l'edat. Tipus trastorn d'horari. Es tracta d'una desincronització entre l'horari de son desitjat i l'impost per la zona geogràfica en la qual es troba la persona. És el trastorn típic dels qui treballen en línies aèries o viatgen contínuament. Tipus canvis torn de treball. Aquestes persones presenten un cicle circadià son-vigília normal, però la desincronització s'origina en el conflicte que es produeix entre el patró son-vigília generat pel sistema circadià i l'exigència de canvi en el torn de treball. Diversos estudis demostren que el 60% dels treballadors del torn nit el pateixen, i persisteix mentre la persona realitzi determinats horaris laborals. Els símptomes desapareixen durant les dues primeres setmanes següents a la implantació d'un ritme normal de son-vigília. Trastorns del son - Parasòmnies Constitueixen un conjunt de trastorns que es caracteritzen per l'existència de comportaments o fenòmens fisiològics anormals que ocorren durant el son, durant alguna de les seves fases específiques o en les transicions son-vigília, i impliquen diferent grau d'activació pseudofisiològica: sistema nerviós vegetatiu, sistema motor i processos cognitius. Cada parasòmnia afecta alguna de les fases típiques del son. Les persones afectades en general consulten a causa dels comportaments estranys experimentats durant el son, i no tant per patir insomni o somnolència diürna excessiva. Les parasòmnies són les següents:
Trastorns del son - Parasòmnies - Malsons Constitueixen aparicions repetides de sons terrorífics que desperten la persona i la col·loquen en estat de vigília amb possible alteració lleu de l'activitat pseudofisiològica. El contingut d'aquests sons es relaciona amb freqüència amb perills físics imminents per a la persona, o en aspectes més subtils com fracassos personals o situacions compromeses. Els malsons, l'aparició dels quals es produeix després d'experiències traumàtiques, solen recrear la situació original. Si els despertars nocturns són freqüents o la persona evita dormir per por dels malsons, pot aparèixer somnolència excessiva, dificultats de concentració i atenció, depressió, ansietat, irritabilitat, etcètera, que poden alterar negativament les activitats quotidianes dels qui les pateixen. Els malsons solen aparèixer per primera vegada entre els 3 i 6 anys, i quan la freqüència d'aquests és elevada, poden constituir un motiu de preocupació i malestar tant per al nen com per als seus pares. Entre un 10 i un 50% dels nens d'aquestes edats té malsons prou intensos com per produir inquietud en els seus pares. És freqüent que la major part dels nens que pateixen malsons millorin amb l'edat, encara que en alguns casos persisteixen en l'etapa adulta, convertint-se en un trastorn crònic. Tanmateix, sol produir-se una remissió dels malsons en la tercera edat. Aproximadament un 50% dels adults afirma haver tingut malsons en alguna ocasió. Trastorns del son - Parasòmnies - Terrors nocturns Si bé sembla una crisi de pànic, es diferencia d'aquesta per la seva major intensitat i perquè la persona està adormida quan sobrevé l'episodi. És un trastorn caracteritzat per un despertar abrupte en el marc d'una crisi en la qual es produeixen crits, plor anguniós, intensa activació vegetativa (suor, taquicàrdia, respiració alterada, tremolor, dilatació pupil·lar, etc.) i manifestacions conductuals de pànic. Durant la crisi resulta difícil despertar o calmar la persona, encara que en cas que aconsegueixi despertar-se no recorda en absolut el contingut de la seva experiència o bé només evoca imatges fragmentades i aïllades d'aquesta. En la majoria de les ocasions la persona no recupera per complet l'estat de vigília, es torna a adormir i és habitual que no recordi al matí l'ocorregut durant la nit. Existeixen poques dades estadístiques sobre aquest trastorn, però s'estima que el pateixen entre l'1 i el 6% dels nens i menys de l'1% dels adults. En general els terrors nocturns s'inicien en nens d'entre 4 i 12 anys, i desapareixen espontàniament durant l'adolescència. En els adults, el més freqüent és que aparegui entre els 20 i els 30 anys i segueixi sovint un curs crònic en el qual la freqüència i gravetat dels trastorns evidència alts i baixos. Els terrors nocturns apareixen a intervals de dies o setmanes, encara que poden produir-se en nits successives. Trastorns del son - Parasòmnies - Somnambulisme Es caracteritza per l'aparició de comportaments motors repetits i automàtics que s'inicien durant el son i fan que la persona s'aixequi del llit i comenci a caminar. Durant aquests episodis es produeix una disminució de l'estat de vigília i de la resposta als estímuls, el somnàmbul té la mirada fixa i perduda, i mostra una absència relativa de resposta al diàleg o als esforços que els altres realitzen per despertar-lo. Si aconsegueix despertar durant l'episodi, o bé en aixecar-se al matí, no pot recordar el succeït amb claredat. La majoria dels comportaments que intervenen en els episodis de somnambulisme són de caràcter rutinari i poc complexos. Poden acabar amb un despertar sobtat i espontani al qual segueixen períodes de confusió, i també pot succeir que els somnàmbuls tornin al llit i continuïn dormint com si no hagués passat res. El somnambulisme té una presència familiar, ja que fins i tot el 80% dels somnàmbuls presenta antecedents familiars d'aquest trastorn o de terrors nocturns, i aproximadament entre un 10 i un 20% compta amb algun familiar de primer grau (pare o mare) que pateix somnambulisme. El risc de sofrir aquest trastorn s'incrementa considerablement quan ambdós pares tenen antecedents d'haver-lo patit. S'ha suggerit l'existència de factors genètics, encara que es desconeix el mecanisme exacte de transmissió. Una vegada que el nen ha après a caminar el somnambulisme pot aparèixer a qualsevol edat, encara que la majoria dels episodis succeixen sovint entre els 4 i els 8 anys. El somnambulisme, l'aparició del qual es produeix en la infantesa, acostuma desaparèixer en l'adolescència, en general cap als 15 anys. No és freqüent que el somnambulisme aparegui per primera vegada en l'edat adulta, i si això ocorre s'ha de sospitar que l'individu estigui consumint alguna substància o que existeixi una malaltia neurològica subjacent. El somnambulisme en els adults és en general crònic i presenta alts i baixos. S'ha de tenir present que poden aparèixer episodis
de somnambulisme de caràcter aïllat a qualsevol edat,
però el més freqüent és que es repeteixin
durant diversos anys. |
| TRASTORNS |
| DE L'ESTAT D'ÀNIM |
| depressió |
| D'ANSIETAT |
| ansietat generalitzada |
| estrès agut i postraumàtic |
| crisi de pànic |
| agorafòbia |
| fòbias específiques |
| fòbia social |
| ESTATS OBSESSIUS |
| trastorn obsessiu compulsiu |
| personalitat obsesiva compulsiva |
| DE LA SON |
| trastorns primaris |
| trastorns secundaris |